històries que valen una vida
Històries de cordó
Històries de còrnia
Històries de llet materna
Històries de medul·la
Històries de sang
Històries de teixits i òrgans
Feia més de 20 anys que em controlaven la sang perquè tenia sempre els paràmetres alterats. I resulta que el 2019, vaig fer-me un dels controls habituals i van veure que estava al mínim de limfòcits. Em van diagnosticar una leucèmia mieloide aguda, la que és més agressiva. Com que visc a Andorra i allà no em podien tractar, em van derivar a l’Hospital Clínic. Vaig baixar amb ambulància i em van posar dues bosses de defenses pel camí. I en un mes no em van deixar moure ni tornar a casa. Ara penso que devia estar molt baix perquè em volguessin tenir tan a prop. Però, jo, sé que l’humor no cura, però fa veure les coses d’una manera diferent. Vaig intentar des del primer moment prendre-m’ho de la millor manera.
L’humor no cura, però fa veure les coses d’una altra manera
Vaig tenir sort perquè em van fer un tractament innovador que era un assaig clínic amb una quimioteràpia d’Estats Units pel qual em va haver d’autoritzar el comitè farmacològic estatal. Em va anar molt bé i es va allargar 4 mesos. Llavors ja tenia un donant que era alemany, però vaig haver d’esperar un parell de mesos més, perquè es va posar malalt. Havien trobat dues persones compatibles amb mi per al transplantament d’entre 35 milions (de tot el món), i van voler esperar que el primer candidat ja no estigués malalt perquè el segon, era molt menys compatible amb mi.
Em van fer el trasplantament just el 30 de març del 2020, poc després que ens confinessin per la COVID, així que vaig passar el trasplantament tot sol. A la càmera d’aïllament, dins la planta de leucèmia, no entrava ningú de l’exterior. Però penso que potser va ser millor, perquè si havia d’estar aïllat igualment, hi havia menys risc. Per mi, el personal de l’Hospital Clínic que em va tractar, és família. Van ser-ho durant el temps que ho vaig necessitar. Em van donar el suport psicològic que necessitava, eren qui parlaven amb mi cada dia, m’acompanyaven i em sostenien, les meves bromes i les meves cabòries. Un equip excel·lent perquè la feina que fan no ens la podem ni imaginar.
Em van fer el trasplantament dies després que comencés el confinament
Durant el procés, recordo les cares de por i molt serioses dels qui em visitaven. I jo no volia pensar-hi, només podia fer una cosa: tirar endavant o tirar endavant. Saber que el dies dolents els has de passar i n’hi haurà molts. I posar-hi bon humor. Una nit d’un dels dies més dolents, vaig tenir la idea d’escriure un llibre, vaig començar de broma en broma però, em vaig trobar millor fent-ho, vaig concentrar el meu cap en escriure el que m’havia passat des que havia arribat a Barcelona, potser era una forma d’evadir-me, però es va convertir en una necessitat i jo veia que m’anava bé. I el resultat és “Diari d’una leucèmia”.
Presideixo l’Associació de Trasplantats i donants d’Andorra per donar visibilitat a la donació de medul·la, entre d’altres
El càncer encara és tabú, sembla un dimoni, però, en canvi, les estadístiques diuen que una de cada 3 persones tindrà càncer al llarg de la seva vida. I això és molt. A partir de la meva experiència i el llibre, m’he implicat amb ATIDA, l’Associació de trasplantats i donants d’Andorra, i ara en sóc president. Ens serveix per retornar favors, intentar facilitar la vida als malalts, aprofitar les nostres experiències de donants i receptors per ajudar a qui pateixi la malaltia i a qui ho demani. Estem impulsant una exposició itinerant “Històries per viure” que consta d’11 fotografies que són el retrat d’històries de pacients d’Andorra que han rebut un trasplantament gràcies a la solidaritat dels donants.
Ara tinc revisió cada 8 mesos, i visc amb les seqüeles del trasplantament; m’haig de cuidar els ulls i la pell i anar amb molta cura del sol i altres coses que seran cròniques. Potser al 100% no hi tornaré a estar mai més, però estic bé, i visc gràcies a molta gent, i als que han donat sang per a mi. Durant tot el procés, vaig rebre unes 40 bosses de sang i moltes d’altres de plaquetes i sense aquestes bosses, jo no us podria agrair ara això.
Per a més informació:
“Fa calfreds pensar que va haver de morir perquè jo tingués teixit pel genoll”
Georgina Serrano, receptora de teixit de donant“A la feina, érem tres a la infermeria que ens extrèiem llet mentre dinàvem”
Marcel·la Clusellas, donant de llet per segona vegada“És senzill; només cal posar el braç, la feina complicada la fan un munt de gent”
Lola Ros, jubilada de donant
