Històries de sang - Quim Malgosa, donant de sang

Quim Malgosa, donant de sang

“Tot i haver estat olímpic 4 vegades, no he parat mai de donar”

Donant Quim Malgosa

El terrassenc Quim Malgosa és un dels pocs esportistes d’elit que pot presumir d’haver participat a 4 Jocs Olímpics amb la selecció de hoquei herba: Seul, Barcelona, Atlanta i Sidney i haver guanyat una medalla olímpica. I tot i la seva dilatada carrera esportiva, no ha deixat mai de donar sang. Tant és així, que tornant de les Olimpíades d’Atlanta, amb una medalla de plata sota el braç, una de les primeres coses que va fer va ser donar sang. Ara, ja exjugador, és donant de plasma fidel cada mes. I des que va començar abans del 1988, ha acumulat més de 70 donacions de sang i plasma.

“El meu germà és 6 anys més gran que jo i ell és 0 positiu, el grup més sol·licitat, i sempre donava. Ell va ser el que va engrescar tot l’equip per anar a donar junts un dia. Jo devia tenir aleshores 22 anys, i amb l’Atlètic Terrassa Hockey Club de hoquei herba, vam anar a donar. I des de llavors que ho he fet sempre, menys una època que em van operar de l’esquena i durant un parell d’anys no vaig poder donar.

Com a entrenador també vam fer donacions conjuntes amb l’equip de hoquei, ara fa uns 8 anys que hi vam anar tot l’equip. Però ara ja estic desvinculat d’entrenar o jugar, és el meu fill el que continua.

Tot i haver estat olímpic 4 vegades, no he parat mai de donar. Intentava no donar el dia que anava a entrenar, o just després. Jo tenia bastant programat anar a donar cada 3 mesos. Ho tenia bastant interioritzat, perquè amb aquestes coses sóc organitzat. Abans paràvem la competició del maig fins al setembre i llavors aprofitava, però també a l’octubre i durant el Nadal. Potser ara, que es controla més, hagués hagut de mirar molt més quan donava si estava en plena època d’entrenament d’alta competició, no ho sé, però el cert és que sempre trobava el moment per a fer-ho.

Ara però, sempre dono plasma. És el Banc de Sang que em programa la donació cada mes. Quan hi vaig, ja agafo cita per a la propera i així ja és un hàbit, una cosa constant que forma part de la meva vida. Una forma d’ajudar a qui ho necessiti que ja gairebé ni em plantejo, ho faig i punt.

L’ultima vegada que vaig anar a donar, el meu fill, que és molt aprensiu, va venir amb mi. No sé si com jo, serà donant, però almenys, va veure què era i que no em suposava cap trasbals.