Laura Carrillo, ha donat medul·la òssia tres vegades

Tot va començar el 5 de febrer del 2009 amb una xerrada al Centre Cívic la Marineta de Mollet de la Fundació Josep Carreras i l’Ajuntament de Mollet. Allà em vaig apuntar per ser donant de medul·la òssia. Tot venia perquè la meva mare estava diagnosticada de leucèmia limfàtica crònica. Jo volia donar la meva medul·la, ho tenia molt clar.

Un cop apuntada, vaig anar a Can Ruti on em van fer les proves, el triatge i vaig quedar apuntada al registre REDMO de donants de moll d’òs. Jo era molt joveneta, tenia 24 anys. Ho vaig fer amb moltes ganes i molta il·lusió, però mai em van trucar. Jo esperava la trucada i no va arribar. Almenys llavors. La meva mare va morir uns anys després per la malaltia.

I en plena pandèmia, just quan els hospitals estaven pitjor, vaig rebre una trucada perduda que no vaig poder agafar. Un senyor em deia que era del Banc de Sang i que jo era compatible. Feia més de deu anys que esperava aquesta trucada!.  Per això, sempre els dic a les meves filles, que vigilin el que desitgen, perquè si ho desitgen molt, molt, molt, s’acaba complint.

Els dic sempre a les meves filles que vigilin el que desitgen, perquè s’acaba complint

La trucada arribava el 18 de març, tres dies després del confinament: va ser alhora com una bufetada i una onada de molta emoció. Vaig pensar: «algú em necessita i ho faré». I així va ser, tot i que molta gent em deia que no ho fes, que era perillós. Era l’inici de la pandèmia i hi havia molta incertesa. Aquells primers dies vaig anar a donar sang, perquè vaig pensar que precisament llavors, amb tants ingressats, era molt necessari. I em deien si estava boja…

Em van tornar a fer totes les proves i em van dir que era 90% compatible amb el receptor. I vaig fer efectiva la donació el 20 d’agost del 2020.

L’equip mèdic em va acompanyar molt bé, em vaig sentir molt agraïda. Sempre amb la sensació que estava donant benestar, que estava donant vida a una persona que desconeixia. El dia a dia pot ser negatiu, però la vida també és molt maca, i hem de donar el millor de nosaltres, no costa res, realment.

Hauríem de ser tots donants per llei a partir dels 18 anys

Per llei, hauríem de ser tots donants a partir dels 18 anys i haver de demostrar el contrari en cas de no poder. Per què no? Si no ho fas, estàs impedint a una persona de tenir les mateixes oportunitats que tu.

Per a fer la donació em vaig aïllar a casa i vaig restringir l’activitat social per vigilar molt de no donar positiu perquè era en plena pandèmia. El cas és que he acabat donant 3 vegades! Per al mateix donant, és clar. És un fet excepcional, segons m’han dit els metges. I en tots tres casos he pres moltes precaucions, fins i tot he anat a l’hospital amb taxi, per no agafar transport públic i no córrer cap risc.

M’han dit que soc l’única que he donat tres vegades moll d’òs

Per a donar moll d’os, que són les cèl·lules mare que estan dins els ossos, primer has de prendre un  medicament durant 4 dies perquè aquestes cèl·lules passin a la sang i per fabricar-ne moltes més. I llavors, es poden extreure per mitjà d’una afèresis que et fan a l’Hospital de Sant Pau. És a dir, que és com una donació de sang però més llarga, d’unes 6 hores t’extreuen de forma selectiva les cèl·lules mare a través d’una màquina a la qual estàs connectada i que et va retornant la sang altra cop al braç.

Tinc la sensació que tinc un germà

La segona vegada, per la Setmana Santa del 2021, que em van cridar va ser per fer una segona donació, però només per reforçar els leucòcits i poder ajudar al pacient receptor a consolidar el trasplantament. I finalment, aquest Nadal em van cridar una tercera vegada per tornar a donar medul·la òssia, així que vaig tornar a fer tot el procés. Es veu que el pacient estava baixet pels tractaments farmacològics rebuts i necessitava com un ‘xute’ més de les cèl.lules mare de la donació. Per evitar que tirés enrere.

Tinc la sensació que tinc un altre germà, units per un llaç de sang. M’encantaria conèixer-lo, i poder fer-li una abraçada grossa. Ell és un regal per a mi i jo soc un regal per a ell. He pensat molt amb la seva família, que seria molt bonic poder-los enviar aquesta abraçada. Com a filla d’una pacient de leucèmia, m’hagués encantat que em diguessin que hi havia una possibilitat de curació.

I el que més m’agradaria de tot és que d’aquí 40 anys, tornessin a trucar-me per dir-me que haig de fer una altra donació perquè voldria dir que continua viu com jo, i que potser, si les lleis haguessin canviat, fins i tot ens podríem conèixer!