Yasmina Fathi, donant de moll d'os pel seu pare

El meu pare tenia una leucèmia, un limfoma no Hodgkin (LNH) i els metges ens van dir que el trasplantament era l’única opció. Però vam fer la cerca internacional, a través del registre REDMO, i no trobàvem ningú. I tampoc entre la meva família, ni les seves germanes. Jo era l’única que van trobar que era compatible. El problema però, era doble; perquè era menor d’edat, tenia 16 anys i només era un 50% compatible.

Jo era menor d’edat i només el 50% compatible

Tot i això, era qüestió de vida o mort i vam fer el trasplantament. Em van deixar escollir i vaig preferir el mètode de la citoafèresi en comptes del de la punció. Em va semblar que era menys invasiva i vaig trobar que pel que suposa, no és res si pots salvar una vida. Em van connectar a una màquina durant 5 hores que m’extreia les cèl·lules mare de la sang. La sang em sortia per una vena del braç i em retornava a l’altre braç. Abans d’això, vaig estar una setmana puntxant-me tres vegades al dia un medicament que feia que les meves cèl·lules mare circulessin pel cos.

Yasmina amb Luís Alberto, cap d’Infermeria BST Vall d’Hebron

Ens van dir que hi havia un 40% de possibilitats que anés bé i un 60% que fallés. El pare va estar ingressat furant 7 mesos. Al principi va anar malament perquè no li pujaven les defenses i després, era una muntanya russa, a vegades estava bé i a vegades semblava que no remuntava.

Em van connectar a una màquina i em van extreure les cèl·lules mare

Al cap de 8 mesos li van donar l’alta, encara que no acabava d’estar bé. Un cop a casa, va agafar una infecció de pulmó i no la va superar. Va morir el 12 d’agost del 2018.

I ara penso sovint com fer-ho perquè la gent sigui conscient de la necessitat de donants. Vaig fer una xerrada a l’Institut on anava perquè m’ho va demanar un professor i així els companys van conèixer què és això de la donació de medul·la òssia. El problema és el tabú, perquè quan parles de càncer o leucèmia, la gent ho associa amb la mort. Si tots fóssim donants, i estiguéssim al registre internacional, es trobarien donants 100% compatibles molt més fàcilment.

Ens passa, sobretot amb gent de la meva edat, que sents parlar de malalties i et penses que són coses que estan molt lluny. Però la vida t’hi porta, no som conscients que els casos són reals. Hauríem d’estar tots al registre perquè així, amb l’ajuda de tots, trobaríem donants gairebé el 100% compatibles!

El problema és que tot això no ho sabem fins que ens hi trobem.

Jo, quan faci els 18 tinc clar que em faré donant i espero poder tornar a donar!