Històries de sang - Maria Josep Rovira, donant fins als 70 anys

Maria Josep Rovira, donant fins als 70 anys

“Recordo la cua de gent necessitada que hi havia als Laboratoris Grífols, quan la donació era pagada”

Aquesta setmana he fet 70 anys i ja no puc continuar donant! Una llàstima perquè des de fa temps que ho feia puntualment cada mes, fins i tot abans del mes perquè no coincidís amb el meu aniversari! Des de fa anys donava plasma, per això ho he pogut fer tan sovint. Ara em queda el consol que, com a mínim, he donat fins que m’han deixat!

Recordo que a Terrassa van fer un homenatge als donants al Centre Cultural, fa molts anys i ja m’hi van fer anar perquè havia donat més de 50 vegades.

“La gent que hi havia era gent molt necessitada,
indigents, sense recursos”

La veritat és que abans dels anys vuitanta no m’havia plantejat mai donar sang. Jo, quan era petita, vivia a Barcelona a prop dels Laboratoris Grífols, a tocar de la plaça Bonanova. Recordo la cua de donants que hi havia cada dia perquè la donació era pagada. Era horrorós. Feia com por perquè la gent que hi havia era gent molt necessitada, indigents, gent sense recursos que ho feia només per aconseguir els diners. Abans no es parlava de la necessitat de la donació de sang. I aquesta imatge a mi me n’havia allunyat.

No va ser fins l’any 1986 que em vaig traslladar a viure a Terrassa i vaig patir un accident de trànsit greu, amb fractura de pelvis i de costelles. Vaig estar 27 dies ingressada i cada dia em feien analítica per veure com anava de ferro. Un dia els metges em van dir que amb la fractura anava perdent molt i que m’haurien de fer una transfusió si la cosa continuava així. Però finalment, no me la van haver de fer. Em vaig anar recuperant. Però va ser llavors, jo tenia 39 anys, que vaig acabar de prendre consciència de la importància de la donació de sang.

Al cap d’un temps, quan em vaig refer una mica, vaig anar a donar sang. No em van deixar perquè estava constipada, però quan vaig poder, ho vaig fer. I fins ara. Que no he parat, exceptuant moments en què estava baixa de ferro o que no podia per qüestions familiars.

“Jo estava anèmica, però com que
van insistir, vaig anar a donar”

Els meus fills i el meu gendre també són donants perquè m’ho han vist, suposo.
Recordo que quan van operar el meu marit del cor a la Vall d’Hebron, el 1993, ens van venir a demanar que donéssim sang almenys dues persones perquè suposo que li havien hagut de fer més d’una transfusió. Però a la família, no teníem ningú; el meu fill, que acabava de fer 18 anys, havia donat feia molt pocs dies a l’Institut a un autocar de donació i la meva filla, era massa petita. I no hi havia ningú més que llavors pogués donar.

Jo estava anèmica, però com que van insistir tant, vaig pensar que ho faria i vaig anar al Banc de Sang de la Vall d’Hebron: em van punxar i vaig donar sang, així sense més. Ningú em va fer cap prova ni em va dir res. Això és evident que ara no passaria. Però abans era diferent. Després, ho vaig explicar a una doctora de Terrassa i em va fer anar a Ràdio Terrassa un dia que parlaven de la donació perquè quedés clar el que no s’havia de fer! És una de les anècdotes que més recordo…

Els darrers anys he estat donant de plasma i ho faig al Banc de Sang de la Mútua de Terrassa. Tinc una vena de costat i no tothom me la vol punxar, de manera que ja hi vaig a les hores que sé que hi ha els qui m’ho poden fer. I això que tinc bona vena, eh? En menys de mitja hora ja estic… Fins i tot fèiem carreres amb la meva filla!!!! (riu).